Eleccions i clima de doble opinió

En les darreres eleccions a les corts espanyoles un partit, el PP, obtenia la majoria absoluta; pocs dies després, però, es convocava una vaga general contra la seva acció de govern. La reflexió d’avui gira al voltant d’aquest fet i de l’interrogant que planteja: Com és possible que un partit sigui objecte d’una vaga general poc després d’obtenir una majoria absoluta?

El mitjans de comunicació, en el seu paper de modeladors i creadors d’opinió pública, són una peça essencial en qualsevol sistema democràtic i, en aquest sentit, cal analitzar com poden influir aquests mitjans en els resultats d’una campanya electoral.

D’una banda, i com explica Stuart Hall en el seu article al voltant de la codificació i descodificació en el discurs televisiu, cal fer referència al fet que un succés determinat no és pot difondre directament per una mitjà de comunicació, com ara la televisió, sinó que ha d’adquirir un significat, ha de convertir-se en un missatge, la qual cosa només és possible dins de les formes auditives-visuals del llenguatge televisiu. El procés productiu del missatge, com també explica Stuart Hall, està emmarcat per tota mena de significats i idees, entre elles sobre l’audiència o sobre la pròpia institució de comunicació. En altres paraules, no és un procés lliure d’influències i interessos.

D’altra banda, Elisabeth Noelle Neumann va comprovar com determinats professionals dels mitjans, en concret els càmeres, podien incidir positivament o negativament (mitjançant optar per un determinat tipus de pla) en la manera en què un candidat era presentat als espectadors. Cal afegir, però, que els propis polítics són els primers que juguen amb la seva imatge mediàtica.

En aquest punt, Elisabeth Noelle Neumann considera que la percepció que d’un fet (com ara la crisi o l’acció política dels dirigents) tenen els individus és una barreja de la seva percepció directa dels fets i de la percepció que li arriba filtrada pels ulls dels mitjans.

Possiblement, i per concloure, la resposta a l’interrogant plantejat al principi està relacionada amb l’existència, d’una banda, d’un efecte de carro guanyador creat pels mitjans de comunicació i amb l’existència, de l’altra banda, d’un clima de doble opinió (consistent, tal com explica Elisabeth Noelle Neumann, en una discrepància entre les opinions o intencions expressades realment pels individus i l’estimació d’allò que pot pensar la majoria).

Continuem,

Moda: rebuig de l'aillament social

En l’anterior aportació feia referència a com determinades situacions de perill, així com les experiències compartides, podien incrementar la integració de l’opinió pública.

Elisabeth Noelle Neumann fa referència a un factor que, de manera imperceptible i lúdica, contribueix a la integració social de l’individu: la moda.

En la creació i la difusió de la moda els mitjans de comunicació tenen un paper molt rellevant. Allò que surt en la televisió es converteix en referència per sectors determinats de la població (una manera de pentinar-se, de vestir-se, de comportar-se,  etc). En aquest punt, cal no oblidar la funció d’agents de socialització que desenvolupen els mitjans de comunicació, i com la imitació és un dels mecanismes d’aprenentatge utilitzats pels individus.

Els grans pensadors no han passat per alt el paper de la moda. Per a Plató-com explica Elisabeth Noelle Neumann- el pentinat, el calçat, o la roba que utilitza la gent, així com la música, formen part de les lleis no escrites sobre les que es fonamenta un Estat.

Adorno, des d’un altre punt de vista, fa referència als productes estandarditzats de la indústria cultural, com ara la música lleugera, i el seu paper en la substitució de la individualitat del subjecte per una pseudoindividualitat.

Les diferents societats han fet i fan un ús partidari de la moda. Tal i com explica Elisabeth Noelle Neumann, trobem societats que utilitzen la moda per remarcar el model jeràrquic de la seva societat (la diferent posició social dels seus membres), però també trobem societats, com ara la nordamericana, que utilitzen la moda per a fer creure als individus que les diferències no existeixen (un exemple ho tenim en les famoses presentacions de productes que feia un Bill Gates sempre vestit d’esport, molt a la moda, lluny de la imatge d’un alt directiu).

Per a Elisabeth Noelle Neumann, la moda compliria també amb altra funció. La de permetre a l’individu demostrar la seva obediència a la societat. En altres paraules, rebutjar un possible aïllament.

Continuem,

Esperit dels temps i integració de l'opinió pública

Llegia fa uns dies en un diari com per a molta gent la principal preocupació (des d’un punt de vista laboral) ja no és tenir un sou digne sinó, simplement, conservar la feina. Sembla ser, a la vista d’aquesta notícia, que hi ha una certa tendència al conformisme.

Aquest conformisme, en tot cas, és el resultat de la imposició d’un determinat punt de vista (el dels mercats financers i el dels governs que actuen d’acord amb les exigències dels esmentats mercats; en altres paraules: el punt de vista dels poderosos). A aquesta situació de predomini d’una part de la població (per petita que sigui) sobre l’altra, Goethe l’anomena esperit dels temps.

El fet d’acceptar l’esperit dels temps implica, com explica Elisabeth Noelle Neumann, una certa espiral del silenci (la gent opta pel silenci,  es conforma amb les condicions imposades per tal d’evitar l’aïllament , concretat en aquest cas en l’ombra de l’atur). També implica una reflexió al voltant de la funció integradora de l’opinió pública, una funció que ha estat objecte de debat per part de molts científics socials.

Per a un d’aquests científics socials, Werner S. Landecker, podem parlar de quatre classes d’integració (cultural, normativa, funcional, comunicativa). En aquest sentit, Elisabeth Noelle Neumann diu que el seu sisè sentit (el quasiestadístic) que permet registrar l’aprovació o desaprovació d’idees i paraules i evitar així l’aïllament podria ser una manifestació de la integració comunicativa. Cal afegir en aquest punt, que la integració comunicativa fa referència de manera especial a com els subgrups d’una població es protegeixen d’altres subgrups.

Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la integració de la població. De fet, i com explica Mauro Wolf en relació a la indústria cultural, els moderns mass media tendeixen a la integració del seu públic, en especial del públic indiferenciat i difós.

Quins factors poden incrementar la integració de l’opinió pública? Per a Elisabeth Noelle Neumann, les situacions de perill, intern o extern, són causa d’increment del grau d’integració en la mesura que provoquen una reacció exaltada de l’opinió pública. Un exemple ho tenim en la repercussió en l’opinió pública nordamericana de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York.

No cal, però, que hi hagi una situació de perill. Com també explica Elisabeth Noelle Neumann, les experiències compartides també incideixen en la integració de l’opinió pública. L’existència de les seleccions nacionals (amb uns símbols i uns valors) i el seguiment que d’elles fan els mitjans de comunicació són un bon exemple.

Continuem,

Tipologia de masses i opinió pública

Tots, com a individus, formen part en un moment o altre del nostre dia a dia d’una massa. Per aquest motiu, l’estudi del comportament de les masses i de la relació existent o no entre aquest comportament i la formació de l’opinió pública és objecte d’estudi per part dels investigadors socials.

Segons Elisabeth Noelle-Neumann, l’opinió pública resideix en les actituds i en els modes de comportament que reben una forta adhesió en un lloc i una època determinada, per la qual cosa ens trobarem davant d’una manifestació de l’opinió pública sempre que els individus estiguin mancats de la llibertat per parlar o actuar segons les seves inclinacions i hagin de tenir en consideració les opinions del seu medi social per evitar quedar aïllats.

Les nostres actuacions com a individus estan subjectes a l’aprovació o rebuig dels altres; és a dir, al control social. Què passa, però, quan som un entre molts, com ara en un camp de futbol? Com explica Elisabeth Noelle-Neumann, en aquest cas deixem de ser individus singulars sotmesos al control d’altres individus i quedem totalment integrats en la massa. Leopold von Wiese, citat per Elisabeth Noelle-Neumann, defineix aquest fenomen com a konkrete masse, massa concreta, i ho descriu com una massa de persones que durant un breu període de temps emergeixen i actuen com un grup, com si fossin un únic ésser.

Davant d’aquest tipus de massa, el qual implica una certa organització (un exemple ho tenim en els famosos “mosaics” que a vegades es fan en els camps de futbol), hi ha un altre tipus de massa que no respon a aquest esquema. Aquest tipus de massa anomenat per Leopold von Wiese massa abstracta o latent, no respon com ho fa la massa concreta a elements intemporals (com ara el de formar part de l’afició d’un club de futbol o el sentiment de nació) sinó que ho fa davant d’uns fets concrets ( Leopold von Wiese explica l’exemple de com un col·lectiu de persones esclaten violentament davant el pas davant seu d’un autocar ple de persones d’una nacionalitat per la qual tenen un odi acumulat).

Hi ha diferències entre aquestes dues classes de masses. La massa concreta és guiable i més previsible. L’abstracta o latent (també anomenada per Leopold von Wiese “comunitat clandestina”) és imprevisible en els seus canvis d’objectius i no és guiable.

Les diferències principals, però, estan en la por a l’aïllament (present en la massa abstracte o latent; absent en la massa concreta, amb un fort sentiment de grup), així com en el fet que les masses inestables no reflecteixen l’opinió pública.

Silenci de les minories?

El dia 29 de maig de 2012, el 29 M, el de la vaga general, vaig assistir per la tarda a la gran manifestació que va tenir lloc en el centre de Barcelona. Va ser una gran manifestació pacífica on l’ambient festiu i familiar era la tònica general.

Si hem de fer cas, però, d’alguns mitjans de comunicació i, en concret, d’alguns d’estrangers com ara Financial Times, The New Street Journal o The Washington Post per posar uns exemples, la imatge que ens queda d’aquell 29 M està molt lluny d’aquell ambient festiu i familiar a què feia referència abans. La imatge a les portades d’alguns dels diaris citats més amunt d’un mosso protegint la Borsa de Barcelona o la dels aldarulls protagonitzats per una minoria –segons explicaven els mitjans de comunicació- han donat la volta al món.

El gran ressò en els mitjans de comunicació que han tingut els actes d’una minoria és el punt de partida d’aquesta reflexió, sempre sota el prisma de la teoria de l’espiral del silenci de Noelle-Neumann.

Segons Noelle-Neuman, els mitjans de comunicació (ella fa una especial referència a la televisió) tenen un paper molt important en la formació del que anomena silenci de les minories. La fórmula en què es concreta aquest silenci és senzilla, de fet és un peix que es mossega la cua: els mitjans tendeixen a no fer-se ressò de les opinions (o accions) de la minoria amb la qual cosa s’incrementa el seu silenci.

Què fa, en conseqüència, que els mitjans de comunicació, i de manera molt especial la televisió, dediquin tant espai a fets com el del 29 M i similars?

Per respondre a aquesta pregunta cal fer dues consideracions: d’una banda, cal recordar que els mitjans de comunicació no són independents respecte del poder polític i institucions econòmiques, sinó més o menys dependents; d’altra banda, cal considerar que per als mitjans de comunicació és molt important tenir una bona audiència (a més audiència, més anunciants interessats en el mitjà).

I, sens dubte, les imatges en portada com les del Financial Times, són un bon reclam per a l’audiència.

Continuem,

Espiral del silenci: el cas Rasquera

Per a Noelle-Newmann, totes les persones tenim un sisè sentit que ens permet avaluar correctament els canvis (positius, negatius) així com les tendències (auge, crisi d’un tema) de l’opinió pública. Aquest sisè sentit –un sentit de caire estadístic- tindria per finalitat aconseguir que l’individu no ignori les motivacions de l’opinió pública i eviti així el seu aïllament.

Aquest plantejament teòric de Noelle-Neumann el podem aplicar a un tema que ha estat notícia en els darrers dies: el referèndum sobre l’aprovació o no d’una plantació de cànnabis en el municipi de Rasquera. El resultat del referèndum, un ajustat 56% a favor per un 44% ha deixat constància de la forta divisió existent en aquest poble sobre aquesta polèmica qüestió. Això va fer que l’alcalde del poble manifestés la seva preocupació per la divisió que s’havia produït en el poble.

Quina podria ser la principal repercussió d’aquesta divisió? La principal repercussió d’aquesta divisió o polarització de l’opinió pública seria que els individus partidaris d’una de les opcions (el sí) evitessin els de l’altra opció (el no). En aquesta situació, el suposat sisè sentit de Noelle-Neumann seria difícil que funciones, i el resultat no seria un altre que el desconeixement d’una part de la població d’allò que opina l’altra part en relació a altres temes.

A aquest desconeixement, Noelle-Newman l’anomena ignorància pluralista (pluralistic ignorance) i implica un fraccionament encara més gran de l’opinió pública.

Continuem,