Espiral del silenci: unes conclusions

Al llarg  d’aquest blog – al qual aquest post posa punt i final- s’ha fet una aproximació a una de les teories més importants de l’àmbit de la comunicació dels darrers anys, i que ha estat objecte d’un fort debat: l’espiral del silenci de la comunicòloga Elisabeth Noelle-Neumann.

L’espiral del silenci parla d’individus que no volen quedar aïllats (si bé reconeix que hi ha una minoria d’individus que no comparteixen aquesta por: l’anomenat nucli dur, representat, sobretot, per les avantguardes).

L’espiral del silenci parla també dels mitjans de comunicació com a formadors de l’opinió pública, punt de referència dels individus per a manifestar-se en un sentit o en altre d’acord amb allò que els dicti el seu sisè sentit quasi-estadístic. En altres paraules, per a gestionar el seu silenci.

Els mitjans de comunicació de masses (el concepte massa vinculat a mitjà de comunicació fa referència a la massa concreta; és a dir, organitzada, dirigible, guiable) de l’espiral del silenci són els mitjans de comunicació omnipotents i omnipresents a què, unes quatre dècades abans, feia referència la teoria de l’agulla hipodèrmica. Són mitjans que actuen d’acord amb tot un seguit de condicionants –Noam Chomsky parla de filtres- com el del control polític o el que fa referència als interessos dels seus propietaris. Són mitjans que, per a la distribució i difusió dels seus missatges, utilitzen diferents tècniques, entre les quals una vinculada al món tecnològic de la premsa dels primers temps i que Lippmann identifica com la peça angular de l’opinió pública: l’ús d’estereotips; és a dir, l’ús repetit de conceptes que, per la seva repetició, acaben convertint-se en familiars (la crisi, la prima de risc, la necessitat de retallar serveis públics per tranquil·litzar els mercats, etc).

L’espiral del silenci parla, en definitiva, d’individus i d’opinió pública. Una opinió pública que té un paper decisiu en la vida social. No en va, Jhon Locke considerava que la llei de l’opinió (també anomenada de la reputació o de la moda) era més observada que qualsevol de les altres lleis que, segons ell, calia distingir: la llei divina i la llei civil o de l’Estat.

Internet: alternativa a l'aïllament?

Els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) tenen, com ja s’ha explicat en aquest blog, un paper molt important en la formació de l’opinió pública, motiu pel qual les diferents elits els utilitzen per canalitzar al seu favor la por a l’aillament de les persones. És a dir, per a fer que aquestes, amb la voluntat de congregar amb una majoria sentida,  sintonitzin amb les idees expressades pels mitjans de comunicació.

Avui dia, però, és el temps de la revolució digital o interactiva (caracteritzada per la convergència de tres tecnologies tradicionals:premsa, telefonia, televisió); el temps de les autopistes de la informació que l’expresident nord-americà, Albert Gore, va definir com “xarxa de xarxes que és capaç de fer possible la més gran circulació d’informació de la Història”.

No és estrany, en conseqüència, que avui dia hi hagi un cert debat sobre el fet de si les noves tecnologies de la comunicació (com ara Internet) tindran o no capacitat per a canviar aquest estat de la qüestió. És a dir, si trencaran o no el monopoli de la informació dels mitjans tradicionals i la seva influència en la formació de l’opinió pública.

En aquest sentit, resulten molt interessants els comentaris que James Curran, professor del Goldsmiths College de la Universitat de Londres (recollits per Francisco Seonae Pérez en el seu blog, del qual adjunto el link) va fer sobre Internet en el transcurs  de la sessió inaugural d’una conferència sobre identitat, cultura i societat.

Per a James Curran, Internet està sotmesa a un seguit de limitacions, com ara el fet que encara hi ha molta població que no té accés a Internet o el fet que bona part de les webs són en anglès i, en canvi, hi ha molta gent que no sap comunicar-se en aquesta llengua.

James Curran també fa referència al control d’Internet per part de diferents governs. Aquesta limitació recorda, i molt, al conjunt de filtres que ha de passar la informació tractada pels mitjans de comunicació per tal de, com explica Noam Chomsky, adaptar- la als interessos de les elits.

Hi ha, per a James Curran, un altre punt clau: la publicitat. La publicitat pot condicionar no només la línia d’actuació d’un mitjà (la creació de determinats estats d’opinió pública), sinó el seu propi futur. De fet, i com explica Noam Chomsky, el benefici complementari que la publicitat aporta a un mitjà (i el col·loca en una posició d’avantatge per a competir en el mercat respecte d’un mitjà que no tingui aquest benefici) explica la desaparició de diaris i revistes de gran tirada, així com la reducció del nombre de diaris. La publicitat, que cada vegada opta més per Internet, és, en definitiva, un important factor a tenir en consideració en parlar d’espiral del silenci i noves tecnologies.

Continuem,

http://comunicacionpolitica.blogspot.com.es/2012_04_01_archive.html

Treball periodístic i espiral del silenci

Per a Elisabeth Noelle Neumann, l’opinió pública té dues fonts: d’una banda, la que prové de l’observació directa de la realitat per part del ciutadà; d’altra banda, la que arriba als ciutadans a través dels mitjans de comunicació.

De fet, en aquest punt resideix la gran importància dels mitjans de comunicació, tal i com explica Noam Chomsky en el seu llibre els guardians de la llibertat. Pel que fa a l’objectiu dels mitjans de comunicació en el procés de formació de l’opinió pública, aquest no és, per a Noam Chomsky, el de cercar la veritat, amb independència respecte de l’autoritat, per tal de permetre al públic un control significatiu del procés polític, sinó el d’inculcar i defensar l’ordre del dia econòmic, social i polític dels grups privilegiats que dominen l’Estat i la societat del país.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se per quin és el paper que desenvolupen els professionals de la comunicació, com ara els periodistes, en uns mitjans que, com ja s’ha comentat a l’anterior aportació, actuen d’acord amb tot un conjunt de condicionants (els filtres a què fa referència Noam Chomsky).

Per a Noam Chomsky, molts periodistes són conscients de les normes del sistema i intenten trobar fissures que els permeti oferir informacions i anàlisis que s’allunyin del consens de l’elit. En tot cas, però, i com també explica Noam Chomsky, això no és la norma. En altres paraules, la llibertat en l’exercici de la professió periodística és garantida, sobretot, a aquells professionals que tinguin ben interioritzats els valors i pautes requerits pel sistema.

Aquest tema, el paper que juguen els mitjans de comunicació (i els seus professionals) en la formació d’un determinat estat d’opinió pública que pot condicionar la vida política, ha estat, és i, possiblement, serà, objecte de controvèrsies.

El dr. Fermín Galindo Arranz, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat de Santiago de Compostela, considera en un interessant article, del qual us deixo el link al final de l’aportació, que la imatge del periodista com algú amb capacitat d’influir sobre la vida política és lluny de la realitat.

De fet, el dr. Fermín Galindo defineix el periodista com un professional que ha de transmetre opinions i informacions en l’esfera pública, per la qual cosa s’ha  de situar de manera individual i notòriament pública davant dels fenòmens de l’espiral del silenci que puguin produir-se en l’opinió pública. I aquesta funció, com també explica aquest professor, no està, sobretot en determinats països, exempta de risc.

Continuem,

http://www.ull.es/publicaciones/latina/z8/r4abgalindo.htm

Agenda política: gestionar els silencis

David Hume, l’autor del Tractat de la naturalesa humana, es meravellava, tal com explica Elisabeth Noelle Neuman, davant del fet que unes poques persones poguessin governar a moltes, així com pel fet que aquestes moltes persones renunciessin amb docilitat als seus sentiments i idees en pro dels sentiments i idees dels seus governants. Per a David Hume, allò que feia possible aquesta relació era el principi que afirmava que el govern només es basa en l’opinió.

Expressions com “hay que explicar bien a la gente la gestión de gobierno” (Rajoy) o “no hemos sabido explicar bien la crisis”(Zapatero) són exemples de la importància que  l’opinió pública, així com el domini dels mitjans de comunicació, tenen per als polítics.

En aquest sentit, Noam Chomsky considera que els mitjans de comunicació de massa serveixen per a mobilitzar el suport de la gent a favor dels interessos particulars que dominen l’estat i l’empresa privada. En altres paraules, per a Noam Chomsky el procés de selecció de notícies (i el seu tractament) que fan els mitjans de comunicació ha de passar per un conjunts de “filtres” que tenen la missió de garantir l’adequació dels continguts creats als interessos de l’elit.

Entre aquests “filtres” destaca el que fa referència a la propietat dels mitjans, així com a la relació de les empreses propietaris dels mitjans amb altres empreses poderoses i bancs. També cal fer referència a la publicitat, atès que és un factor que incideix en la viabilitat econòmica o no dels mitjans de comunicació.

Hi ha un altre “filtre” que cal comentar. El que fa referència al subministrament de notícies a uns mitjans de comunicació necessitats de notícies. En aquest sentit, i com explica Noam Chomsky, els governs són una font inesgotable de notícies, si bé s’aprofiten d’aquesta circumstància per a gestionar i manipular els mitjans (establir un ordre del dia). L’expressió “això no toca” de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, dirigint-se a uns periodistes, és un exemple d’aquesta voluntat de voler crear una agenda, un ordre del dia polític.

Aquesta capacitat d’establir un ordre del dia és utilitzada pels polítics per gestionar els “silencis” de la gent. Noam Chomsky fa referència al gran ressò del cas Watergate (espionatge encarregat per Nixon de les dependèncias del poderós Partit Demòcrata, vinculat a interessos de grans empreses) en contraposició a l’escàs seguiment pels mateixos mitjans de comunicació del cas d’espionatge a què va ser sotmès el Partit Socialista dels Treballadors (no vinculat a  interessos poderosos) per part del FBI.

Amb la referència al cas Watergate, Noam Chomsky exemplifica el fet que els poderosos són capaços de defensar-se a si mateixos. En la mateixa línea, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, és un bon exemple de com gestionar l’ordre del dia en benefici propi. Amb les seves declaracions al voltant d’una final esportiva, Aguirre ens està dient que avui no toca parlar de dèficits financers, avui toca parlar de futbol.

Continuem,

Silenci i processos electorals

L’any 1948, va produir-se un dels fiascos més importants que recorda el món de les enquestes electorals: la major part dels diaris nord-americans, d’acord amb les enquestes de l’Institut Gallup,  van donar com a perdedor en les eleccions presidencials d’aquell any a qui seria el seu guanyador, H.S.Truman.

Per a Elisabeth Noelle Neumann, situacions com aquesta poden tenir relació, i molta, amb la teoria de l’espiral del silenci. Per a aquesta autora, aquells que pensen que el seu punt de vista sobre una qüestió qualsevol –per exemple, la política- és el correcte, no dubten en fer pública la seva opinió, en el convenciment que la resta ho aprovarà i s’afegirà. Aquells que, per contra, no comparteixen l’opinió majoritària optaran pel silenci per tal d’evitar quedar aïllats.

En la mateixa línea apuntada per Elisabeth Noelle Neumann, cal dir que els mitjans de comunicació tenen un paper clau a l’hora de potenciar aquesta espiral del silenci. I ho fan mitjançant la seva forma de comunicació (unilateral, indirecta, pública), una forma que Elisabeth Noel Neumann descriu com a allunyada de la forma de comunicació per excel·lència entre persones, la conversació (bilateral, directa i, amb freqüència, privada). La televisió i els noticiaris espectacle a què fa referència Ignacio Ramonet  són un bon exemple d’aquest tipus de comunicació.

Elisabeth Noelle Neumann fa referència a Paul F. Lazarfeld, psicòleg social i expert en anàlisi de processos electorals nord-americans, per a qui existeix una certa jerarquia d’estabilitat en els processos electorals. Segons aquesta jerarquia, les intencions de vot en el nivell més elevat són especialment constants i subjectes només a canvis lents en funció de noves experiències, opinions i informacions.  Un exemple de com l’aparició d’una nova “experiència” pot canviar les expectatives electorals ho tenim en les eleccions a les corts espanyoles de l’any 2004.

En aquest punt, cal fer un petit incís per fer referència a la gran importància que per a Elisabeth Noelle Neumann té el silenci, i sobre el qual fa dues importants consideracions: D’una banda, el silenci implica conformitat, però no sempre; d’altra banda, el clima d’opinió és creat per aquells que parlen, però també per aquells que es mantenen en silenci.

Com deia abans, les eleccions generals a les corts espanyoles del 2004 en què el PSOE de Zapatero va imposar-se al PP del Mariano Rajoy van estar marcades per un fet d’última hora: els atemptats de l’onze de març. Segons alguns analistes polítics, el tomb electoral va ser una conseqüència directa d’aquells atemptats (només una setmana abans, els sondejos donaven la victòria al PP).   

Sigui com sigui, aquell resultat (i possiblement també el del cas Truman) va ser conseqüència d’un determinat estat d’opinió pública que va fer que un gran nombre d’indecisos (silenciosos) experimentessin l’anomenat efecte del carro guanyador (bandwagon effect).        

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 

Continuem,

Picota i aïllament

Elisabeth Noelle Neumann fa referència en la seva obra sobre l’espiral del silenci a com les diverses cultures, conscients de la delicada naturalesa social de l’home, han creat càstigs que actuen directament sobre aquest aspecte.

Un d’aquests càstigs és el de la picota, una pena consistent en exposar públicament la persona imputada d’un delicte. La finalitat d’aquesta pena no és altra que la de ridiculitzar l’individu i provocar el seu aïllament. Són penes, com explica Elisabeth Noelle Neumann, que actuen sobre una de les coses que Ciceró considerava  més important per a una persona: el seu honor. La picota (lloc on era lligat el penat), estava sempre en llocs molt transitats, com ara les places o les portes d’una església (picota eclesial).

Actualment, les noves picotes ja no tenen lloc a les places dels mercats o altres llocs similars. Les picotes d’avui dia tenen lloc a l’espai que configuren els mitjans de comunicació (mitjans d'exposició pública), la qual cosa garanteix aconseguir la màxima difusió del "càstig" exemplar, si bé la seva missió ja no és castigar a petits delinqüents com ho era a l’Edat Mitjana. Avui dia, la seva missió va més enllà: incidir sobre la imatge pública no només d’individus, sinó de col·lectius i, fins i tot, de països sencers (com és el cas de Grècia).

En parlar d'imatge, cal fer referència a Jean Baudrillard, per a qui  la imatge té un poder mortífer, pot acabar amb la realitat. La metàfora de Borges, comentada per Jean Baudrillard, parla de com un plànol pot precedir a un territori i, en certa manera, configurar-lo.

Parlar –per exemple- de Grècia, i de la seva imatge pública, és parlar de la funció dels  mercats financers, atès que són aquests els que decideixen el paper que correspon a cadascú en l’economia global.

En aquest sentit, i seguint a Jean Baudrillard, podem qüestionar el fet de si la imatge creada pels mercats financers sobre l’evolució de l’economia és una imatge real o si és, com aquell plànol d'un territori de la metàfora de Borges, un simulacre que configura i determina aquesta realitat.

Continuem,

L'absència de por a l'aïllament com a motor de canvi de la societat

Al llarg d’aquest blog  s’està fent referència a la característica que millor defineix l’espiral del silenci: la por a l’aïllament. Amb tot, i com explica Elisabeth Noelle Neumann, en una societat no només hi ha gent que tem l’aïllament sinó que també podem trobar individus a qui, ja sigui per la seva alta autoestima o per no tenir por de res (o haver superat aquesta por), no els preocupa quedar aïllats i, en conseqüència, estan disposats a fer prevaldre les seves opinions malgrat que siguin minoritàries. És l’anometat, per Elisabeth Noelle Neumann, nucli dur o d’irreductibles.

Les avantguardes, ja siguin artístiques, científiques, de pensament, etc, formen part d’aquest nucli dur d’irreductibles. De fet, per a les avantguardes pensar de la mateixa manera que la majoria de la societat va en contra de la seva línia d’actuació: allò que necessiten és pensar diferent per obrir nous camins. En aquest sentit, la teoria de l’espiral del silenci reserva, com explica la seva autora, la possibilitat de canviar la societat a aquells que no tenen por a l’aïllament o l’han superat (el filòsof Rousseau, com també explica Noelle Neumann, va escriure: “tinc que aprendre a superar la censura i el ridícul”).

Com és lògic, no tots els irreductibles responen d’igual manera a la possible hostilitat social que el seu posicionament pot provocar. Hi ha, en conseqüència, una tipologia d’irreductibles que inclou a aquells a qui l’aïllament els fa patir, però també a aquells per a qui tot és preferible a ser ignorats i, per aquesta raó, no dubten a buscar o provocar l’hostilitat. Salvador Dalí formava part d’aquest tipus d’irreductibles. L’important per a Dalí era que es parlés d’ell, encara que fos malament.

D’altra banda, cal fer referència a la desconfiança que la societat experimenta davant d’aquells que pensen diferent. No en va, i com explica Elisabeth Noelle Neumann, qualsevol que no tem a l’aïllament pot destruir l’ordre establert de les coses.

Continuem,