Al llarg d’aquest blog s’està fent referència a la característica que millor defineix l’espiral del silenci: la por a l’aïllament. Amb tot, i com explica Elisabeth Noelle Neumann, en una societat no només hi ha gent que tem l’aïllament sinó que també podem trobar individus a qui, ja sigui per la seva alta autoestima o per no tenir por de res (o haver superat aquesta por), no els preocupa quedar aïllats i, en conseqüència, estan disposats a fer prevaldre les seves opinions malgrat que siguin minoritàries. És l’anometat, per Elisabeth Noelle Neumann, nucli dur o d’irreductibles.
Les avantguardes, ja siguin artístiques, científiques, de pensament, etc, formen part d’aquest nucli dur d’irreductibles. De fet, per a les avantguardes pensar de la mateixa manera que la majoria de la societat va en contra de la seva línia d’actuació: allò que necessiten és pensar diferent per obrir nous camins. En aquest sentit, la teoria de l’espiral del silenci reserva, com explica la seva autora, la possibilitat de canviar la societat a aquells que no tenen por a l’aïllament o l’han superat (el filòsof Rousseau, com també explica Noelle Neumann, va escriure: “tinc que aprendre a superar la censura i el ridícul”).
Com és lògic, no tots els irreductibles responen d’igual manera a la possible hostilitat social que el seu posicionament pot provocar. Hi ha, en conseqüència, una tipologia d’irreductibles que inclou a aquells a qui l’aïllament els fa patir, però també a aquells per a qui tot és preferible a ser ignorats i, per aquesta raó, no dubten a buscar o provocar l’hostilitat. Salvador Dalí formava part d’aquest tipus d’irreductibles. L’important per a Dalí era que es parlés d’ell, encara que fos malament.
D’altra banda, cal fer referència a la desconfiança que la societat experimenta davant d’aquells que pensen diferent. No en va, i com explica Elisabeth Noelle Neumann, qualsevol que no tem a l’aïllament pot destruir l’ordre establert de les coses.
Continuem,
No hay comentarios:
Publicar un comentario