L’any 1948, va produir-se un dels fiascos més importants que recorda el món de les enquestes electorals: la major part dels diaris nord-americans, d’acord amb les enquestes de l’Institut Gallup, van donar com a perdedor en les eleccions presidencials d’aquell any a qui seria el seu guanyador, H.S.Truman.
Per a Elisabeth Noelle Neumann, situacions com aquesta poden tenir relació, i molta, amb la teoria de l’espiral del silenci. Per a aquesta autora, aquells que pensen que el seu punt de vista sobre una qüestió qualsevol –per exemple, la política- és el correcte, no dubten en fer pública la seva opinió, en el convenciment que la resta ho aprovarà i s’afegirà. Aquells que, per contra, no comparteixen l’opinió majoritària optaran pel silenci per tal d’evitar quedar aïllats.
En la mateixa línea apuntada per Elisabeth Noelle Neumann, cal dir que els mitjans de comunicació tenen un paper clau a l’hora de potenciar aquesta espiral del silenci. I ho fan mitjançant la seva forma de comunicació (unilateral, indirecta, pública), una forma que Elisabeth Noel Neumann descriu com a allunyada de la forma de comunicació per excel·lència entre persones, la conversació (bilateral, directa i, amb freqüència, privada). La televisió i els noticiaris espectacle a què fa referència Ignacio Ramonet són un bon exemple d’aquest tipus de comunicació.
Elisabeth Noelle Neumann fa referència a Paul F. Lazarfeld, psicòleg social i expert en anàlisi de processos electorals nord-americans, per a qui existeix una certa jerarquia d’estabilitat en els processos electorals. Segons aquesta jerarquia, les intencions de vot en el nivell més elevat són especialment constants i subjectes només a canvis lents en funció de noves experiències, opinions i informacions. Un exemple de com l’aparició d’una nova “experiència” pot canviar les expectatives electorals ho tenim en les eleccions a les corts espanyoles de l’any 2004.
En aquest punt, cal fer un petit incís per fer referència a la gran importància que per a Elisabeth Noelle Neumann té el silenci, i sobre el qual fa dues importants consideracions: D’una banda, el silenci implica conformitat, però no sempre; d’altra banda, el clima d’opinió és creat per aquells que parlen, però també per aquells que es mantenen en silenci.
Com deia abans, les eleccions generals a les corts espanyoles del 2004 en què el PSOE de Zapatero va imposar-se al PP del Mariano Rajoy van estar marcades per un fet d’última hora: els atemptats de l’onze de març. Segons alguns analistes polítics, el tomb electoral va ser una conseqüència directa d’aquells atemptats (només una setmana abans, els sondejos donaven la victòria al PP).
Sigui com sigui, aquell resultat (i possiblement també el del cas Truman) va ser conseqüència d’un determinat estat d’opinió pública que va fer que un gran nombre d’indecisos (silenciosos) experimentessin l’anomenat efecte del carro guanyador (bandwagon effect).
Continuem,
No hay comentarios:
Publicar un comentario