Espiral del silenci: unes conclusions

Al llarg  d’aquest blog – al qual aquest post posa punt i final- s’ha fet una aproximació a una de les teories més importants de l’àmbit de la comunicació dels darrers anys, i que ha estat objecte d’un fort debat: l’espiral del silenci de la comunicòloga Elisabeth Noelle-Neumann.

L’espiral del silenci parla d’individus que no volen quedar aïllats (si bé reconeix que hi ha una minoria d’individus que no comparteixen aquesta por: l’anomenat nucli dur, representat, sobretot, per les avantguardes).

L’espiral del silenci parla també dels mitjans de comunicació com a formadors de l’opinió pública, punt de referència dels individus per a manifestar-se en un sentit o en altre d’acord amb allò que els dicti el seu sisè sentit quasi-estadístic. En altres paraules, per a gestionar el seu silenci.

Els mitjans de comunicació de masses (el concepte massa vinculat a mitjà de comunicació fa referència a la massa concreta; és a dir, organitzada, dirigible, guiable) de l’espiral del silenci són els mitjans de comunicació omnipotents i omnipresents a què, unes quatre dècades abans, feia referència la teoria de l’agulla hipodèrmica. Són mitjans que actuen d’acord amb tot un seguit de condicionants –Noam Chomsky parla de filtres- com el del control polític o el que fa referència als interessos dels seus propietaris. Són mitjans que, per a la distribució i difusió dels seus missatges, utilitzen diferents tècniques, entre les quals una vinculada al món tecnològic de la premsa dels primers temps i que Lippmann identifica com la peça angular de l’opinió pública: l’ús d’estereotips; és a dir, l’ús repetit de conceptes que, per la seva repetició, acaben convertint-se en familiars (la crisi, la prima de risc, la necessitat de retallar serveis públics per tranquil·litzar els mercats, etc).

L’espiral del silenci parla, en definitiva, d’individus i d’opinió pública. Una opinió pública que té un paper decisiu en la vida social. No en va, Jhon Locke considerava que la llei de l’opinió (també anomenada de la reputació o de la moda) era més observada que qualsevol de les altres lleis que, segons ell, calia distingir: la llei divina i la llei civil o de l’Estat.

Internet: alternativa a l'aïllament?

Els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) tenen, com ja s’ha explicat en aquest blog, un paper molt important en la formació de l’opinió pública, motiu pel qual les diferents elits els utilitzen per canalitzar al seu favor la por a l’aillament de les persones. És a dir, per a fer que aquestes, amb la voluntat de congregar amb una majoria sentida,  sintonitzin amb les idees expressades pels mitjans de comunicació.

Avui dia, però, és el temps de la revolució digital o interactiva (caracteritzada per la convergència de tres tecnologies tradicionals:premsa, telefonia, televisió); el temps de les autopistes de la informació que l’expresident nord-americà, Albert Gore, va definir com “xarxa de xarxes que és capaç de fer possible la més gran circulació d’informació de la Història”.

No és estrany, en conseqüència, que avui dia hi hagi un cert debat sobre el fet de si les noves tecnologies de la comunicació (com ara Internet) tindran o no capacitat per a canviar aquest estat de la qüestió. És a dir, si trencaran o no el monopoli de la informació dels mitjans tradicionals i la seva influència en la formació de l’opinió pública.

En aquest sentit, resulten molt interessants els comentaris que James Curran, professor del Goldsmiths College de la Universitat de Londres (recollits per Francisco Seonae Pérez en el seu blog, del qual adjunto el link) va fer sobre Internet en el transcurs  de la sessió inaugural d’una conferència sobre identitat, cultura i societat.

Per a James Curran, Internet està sotmesa a un seguit de limitacions, com ara el fet que encara hi ha molta població que no té accés a Internet o el fet que bona part de les webs són en anglès i, en canvi, hi ha molta gent que no sap comunicar-se en aquesta llengua.

James Curran també fa referència al control d’Internet per part de diferents governs. Aquesta limitació recorda, i molt, al conjunt de filtres que ha de passar la informació tractada pels mitjans de comunicació per tal de, com explica Noam Chomsky, adaptar- la als interessos de les elits.

Hi ha, per a James Curran, un altre punt clau: la publicitat. La publicitat pot condicionar no només la línia d’actuació d’un mitjà (la creació de determinats estats d’opinió pública), sinó el seu propi futur. De fet, i com explica Noam Chomsky, el benefici complementari que la publicitat aporta a un mitjà (i el col·loca en una posició d’avantatge per a competir en el mercat respecte d’un mitjà que no tingui aquest benefici) explica la desaparició de diaris i revistes de gran tirada, així com la reducció del nombre de diaris. La publicitat, que cada vegada opta més per Internet, és, en definitiva, un important factor a tenir en consideració en parlar d’espiral del silenci i noves tecnologies.

Continuem,

http://comunicacionpolitica.blogspot.com.es/2012_04_01_archive.html

Treball periodístic i espiral del silenci

Per a Elisabeth Noelle Neumann, l’opinió pública té dues fonts: d’una banda, la que prové de l’observació directa de la realitat per part del ciutadà; d’altra banda, la que arriba als ciutadans a través dels mitjans de comunicació.

De fet, en aquest punt resideix la gran importància dels mitjans de comunicació, tal i com explica Noam Chomsky en el seu llibre els guardians de la llibertat. Pel que fa a l’objectiu dels mitjans de comunicació en el procés de formació de l’opinió pública, aquest no és, per a Noam Chomsky, el de cercar la veritat, amb independència respecte de l’autoritat, per tal de permetre al públic un control significatiu del procés polític, sinó el d’inculcar i defensar l’ordre del dia econòmic, social i polític dels grups privilegiats que dominen l’Estat i la societat del país.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se per quin és el paper que desenvolupen els professionals de la comunicació, com ara els periodistes, en uns mitjans que, com ja s’ha comentat a l’anterior aportació, actuen d’acord amb tot un conjunt de condicionants (els filtres a què fa referència Noam Chomsky).

Per a Noam Chomsky, molts periodistes són conscients de les normes del sistema i intenten trobar fissures que els permeti oferir informacions i anàlisis que s’allunyin del consens de l’elit. En tot cas, però, i com també explica Noam Chomsky, això no és la norma. En altres paraules, la llibertat en l’exercici de la professió periodística és garantida, sobretot, a aquells professionals que tinguin ben interioritzats els valors i pautes requerits pel sistema.

Aquest tema, el paper que juguen els mitjans de comunicació (i els seus professionals) en la formació d’un determinat estat d’opinió pública que pot condicionar la vida política, ha estat, és i, possiblement, serà, objecte de controvèrsies.

El dr. Fermín Galindo Arranz, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat de Santiago de Compostela, considera en un interessant article, del qual us deixo el link al final de l’aportació, que la imatge del periodista com algú amb capacitat d’influir sobre la vida política és lluny de la realitat.

De fet, el dr. Fermín Galindo defineix el periodista com un professional que ha de transmetre opinions i informacions en l’esfera pública, per la qual cosa s’ha  de situar de manera individual i notòriament pública davant dels fenòmens de l’espiral del silenci que puguin produir-se en l’opinió pública. I aquesta funció, com també explica aquest professor, no està, sobretot en determinats països, exempta de risc.

Continuem,

http://www.ull.es/publicaciones/latina/z8/r4abgalindo.htm

Agenda política: gestionar els silencis

David Hume, l’autor del Tractat de la naturalesa humana, es meravellava, tal com explica Elisabeth Noelle Neuman, davant del fet que unes poques persones poguessin governar a moltes, així com pel fet que aquestes moltes persones renunciessin amb docilitat als seus sentiments i idees en pro dels sentiments i idees dels seus governants. Per a David Hume, allò que feia possible aquesta relació era el principi que afirmava que el govern només es basa en l’opinió.

Expressions com “hay que explicar bien a la gente la gestión de gobierno” (Rajoy) o “no hemos sabido explicar bien la crisis”(Zapatero) són exemples de la importància que  l’opinió pública, així com el domini dels mitjans de comunicació, tenen per als polítics.

En aquest sentit, Noam Chomsky considera que els mitjans de comunicació de massa serveixen per a mobilitzar el suport de la gent a favor dels interessos particulars que dominen l’estat i l’empresa privada. En altres paraules, per a Noam Chomsky el procés de selecció de notícies (i el seu tractament) que fan els mitjans de comunicació ha de passar per un conjunts de “filtres” que tenen la missió de garantir l’adequació dels continguts creats als interessos de l’elit.

Entre aquests “filtres” destaca el que fa referència a la propietat dels mitjans, així com a la relació de les empreses propietaris dels mitjans amb altres empreses poderoses i bancs. També cal fer referència a la publicitat, atès que és un factor que incideix en la viabilitat econòmica o no dels mitjans de comunicació.

Hi ha un altre “filtre” que cal comentar. El que fa referència al subministrament de notícies a uns mitjans de comunicació necessitats de notícies. En aquest sentit, i com explica Noam Chomsky, els governs són una font inesgotable de notícies, si bé s’aprofiten d’aquesta circumstància per a gestionar i manipular els mitjans (establir un ordre del dia). L’expressió “això no toca” de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, dirigint-se a uns periodistes, és un exemple d’aquesta voluntat de voler crear una agenda, un ordre del dia polític.

Aquesta capacitat d’establir un ordre del dia és utilitzada pels polítics per gestionar els “silencis” de la gent. Noam Chomsky fa referència al gran ressò del cas Watergate (espionatge encarregat per Nixon de les dependèncias del poderós Partit Demòcrata, vinculat a interessos de grans empreses) en contraposició a l’escàs seguiment pels mateixos mitjans de comunicació del cas d’espionatge a què va ser sotmès el Partit Socialista dels Treballadors (no vinculat a  interessos poderosos) per part del FBI.

Amb la referència al cas Watergate, Noam Chomsky exemplifica el fet que els poderosos són capaços de defensar-se a si mateixos. En la mateixa línea, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, és un bon exemple de com gestionar l’ordre del dia en benefici propi. Amb les seves declaracions al voltant d’una final esportiva, Aguirre ens està dient que avui no toca parlar de dèficits financers, avui toca parlar de futbol.

Continuem,

Silenci i processos electorals

L’any 1948, va produir-se un dels fiascos més importants que recorda el món de les enquestes electorals: la major part dels diaris nord-americans, d’acord amb les enquestes de l’Institut Gallup,  van donar com a perdedor en les eleccions presidencials d’aquell any a qui seria el seu guanyador, H.S.Truman.

Per a Elisabeth Noelle Neumann, situacions com aquesta poden tenir relació, i molta, amb la teoria de l’espiral del silenci. Per a aquesta autora, aquells que pensen que el seu punt de vista sobre una qüestió qualsevol –per exemple, la política- és el correcte, no dubten en fer pública la seva opinió, en el convenciment que la resta ho aprovarà i s’afegirà. Aquells que, per contra, no comparteixen l’opinió majoritària optaran pel silenci per tal d’evitar quedar aïllats.

En la mateixa línea apuntada per Elisabeth Noelle Neumann, cal dir que els mitjans de comunicació tenen un paper clau a l’hora de potenciar aquesta espiral del silenci. I ho fan mitjançant la seva forma de comunicació (unilateral, indirecta, pública), una forma que Elisabeth Noel Neumann descriu com a allunyada de la forma de comunicació per excel·lència entre persones, la conversació (bilateral, directa i, amb freqüència, privada). La televisió i els noticiaris espectacle a què fa referència Ignacio Ramonet  són un bon exemple d’aquest tipus de comunicació.

Elisabeth Noelle Neumann fa referència a Paul F. Lazarfeld, psicòleg social i expert en anàlisi de processos electorals nord-americans, per a qui existeix una certa jerarquia d’estabilitat en els processos electorals. Segons aquesta jerarquia, les intencions de vot en el nivell més elevat són especialment constants i subjectes només a canvis lents en funció de noves experiències, opinions i informacions.  Un exemple de com l’aparició d’una nova “experiència” pot canviar les expectatives electorals ho tenim en les eleccions a les corts espanyoles de l’any 2004.

En aquest punt, cal fer un petit incís per fer referència a la gran importància que per a Elisabeth Noelle Neumann té el silenci, i sobre el qual fa dues importants consideracions: D’una banda, el silenci implica conformitat, però no sempre; d’altra banda, el clima d’opinió és creat per aquells que parlen, però també per aquells que es mantenen en silenci.

Com deia abans, les eleccions generals a les corts espanyoles del 2004 en què el PSOE de Zapatero va imposar-se al PP del Mariano Rajoy van estar marcades per un fet d’última hora: els atemptats de l’onze de març. Segons alguns analistes polítics, el tomb electoral va ser una conseqüència directa d’aquells atemptats (només una setmana abans, els sondejos donaven la victòria al PP).   

Sigui com sigui, aquell resultat (i possiblement també el del cas Truman) va ser conseqüència d’un determinat estat d’opinió pública que va fer que un gran nombre d’indecisos (silenciosos) experimentessin l’anomenat efecte del carro guanyador (bandwagon effect).        

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 

Continuem,

Picota i aïllament

Elisabeth Noelle Neumann fa referència en la seva obra sobre l’espiral del silenci a com les diverses cultures, conscients de la delicada naturalesa social de l’home, han creat càstigs que actuen directament sobre aquest aspecte.

Un d’aquests càstigs és el de la picota, una pena consistent en exposar públicament la persona imputada d’un delicte. La finalitat d’aquesta pena no és altra que la de ridiculitzar l’individu i provocar el seu aïllament. Són penes, com explica Elisabeth Noelle Neumann, que actuen sobre una de les coses que Ciceró considerava  més important per a una persona: el seu honor. La picota (lloc on era lligat el penat), estava sempre en llocs molt transitats, com ara les places o les portes d’una església (picota eclesial).

Actualment, les noves picotes ja no tenen lloc a les places dels mercats o altres llocs similars. Les picotes d’avui dia tenen lloc a l’espai que configuren els mitjans de comunicació (mitjans d'exposició pública), la qual cosa garanteix aconseguir la màxima difusió del "càstig" exemplar, si bé la seva missió ja no és castigar a petits delinqüents com ho era a l’Edat Mitjana. Avui dia, la seva missió va més enllà: incidir sobre la imatge pública no només d’individus, sinó de col·lectius i, fins i tot, de països sencers (com és el cas de Grècia).

En parlar d'imatge, cal fer referència a Jean Baudrillard, per a qui  la imatge té un poder mortífer, pot acabar amb la realitat. La metàfora de Borges, comentada per Jean Baudrillard, parla de com un plànol pot precedir a un territori i, en certa manera, configurar-lo.

Parlar –per exemple- de Grècia, i de la seva imatge pública, és parlar de la funció dels  mercats financers, atès que són aquests els que decideixen el paper que correspon a cadascú en l’economia global.

En aquest sentit, i seguint a Jean Baudrillard, podem qüestionar el fet de si la imatge creada pels mercats financers sobre l’evolució de l’economia és una imatge real o si és, com aquell plànol d'un territori de la metàfora de Borges, un simulacre que configura i determina aquesta realitat.

Continuem,

L'absència de por a l'aïllament com a motor de canvi de la societat

Al llarg d’aquest blog  s’està fent referència a la característica que millor defineix l’espiral del silenci: la por a l’aïllament. Amb tot, i com explica Elisabeth Noelle Neumann, en una societat no només hi ha gent que tem l’aïllament sinó que també podem trobar individus a qui, ja sigui per la seva alta autoestima o per no tenir por de res (o haver superat aquesta por), no els preocupa quedar aïllats i, en conseqüència, estan disposats a fer prevaldre les seves opinions malgrat que siguin minoritàries. És l’anometat, per Elisabeth Noelle Neumann, nucli dur o d’irreductibles.

Les avantguardes, ja siguin artístiques, científiques, de pensament, etc, formen part d’aquest nucli dur d’irreductibles. De fet, per a les avantguardes pensar de la mateixa manera que la majoria de la societat va en contra de la seva línia d’actuació: allò que necessiten és pensar diferent per obrir nous camins. En aquest sentit, la teoria de l’espiral del silenci reserva, com explica la seva autora, la possibilitat de canviar la societat a aquells que no tenen por a l’aïllament o l’han superat (el filòsof Rousseau, com també explica Noelle Neumann, va escriure: “tinc que aprendre a superar la censura i el ridícul”).

Com és lògic, no tots els irreductibles responen d’igual manera a la possible hostilitat social que el seu posicionament pot provocar. Hi ha, en conseqüència, una tipologia d’irreductibles que inclou a aquells a qui l’aïllament els fa patir, però també a aquells per a qui tot és preferible a ser ignorats i, per aquesta raó, no dubten a buscar o provocar l’hostilitat. Salvador Dalí formava part d’aquest tipus d’irreductibles. L’important per a Dalí era que es parlés d’ell, encara que fos malament.

D’altra banda, cal fer referència a la desconfiança que la societat experimenta davant d’aquells que pensen diferent. No en va, i com explica Elisabeth Noelle Neumann, qualsevol que no tem a l’aïllament pot destruir l’ordre establert de les coses.

Continuem,

Estereotips i opinió pública

Elisabeth Noelle Neumann en el seu treball al voltant de l’espiral del silenci, fa referència al llibre titulat l’opinió pública de Walter Lippmann, un autor que, tal com ella explica, si bé no té un concepte d’opinió pública conforme a l’espiral del silenci (no diu res de la por a l’aïllament de la gent i de la seva vigilància constant de l’entorn amb aquell sisè sentit quasiestadístic) és qui identifica la pedra angular d’allò que anomenem opinió pública: l’ús dels estereotips amb carrega emocional.

Lippmann, un periodista de professió, vinculava –com explica Elisabeth Noelle Neumann- els estereotips al món tecnològic de la impressió periodística en offset o d’estereotips, la qual permetia la seva reproducció en massa. Per a Adorno i Horkheimer, els quals consideren que la tecnologia és un element clau de la industria cultural, la repetició universal d’uns determinats conceptes acaben per convertir-los en familiars a la població destinatària. I amb això radica el paper dels estereotips. Tal com comenta Elisabeth Noelle Neumann, els estereotips afavoreixen l’eficàcia dels processos d’opinió pública pel fet que es transmeten ràpidament en les conversacions, creant associacions negatives o positives.

Insistint en la relació entre tecnologia i mitjans de comunicació, cal fer referència –com explica Manuel Campos Vidal- al fet que, si bé el factor tecnològic és molt important, no podem deixar de considerar el pes específic del factor polític:el control directe dels mitjans pels Estats, les concessions de llicències, normatives reguladores,... i publicitat  institucional, la qual representa un percentatge important del capítol de despesa en publicitat que fa un país.

La indústria cultural, amb els seus mitjans (premsa, cine, ràdio, televisió) i les seves “tècniques” publicitàries, és la gran creadora d’estereotips. Com expliquen Adorno i Horkheimer, per a la indústria cultural sa és allò que es repeteix, el cicle, tant en la natura com en la indústria.

Continuem,

Eleccions i clima de doble opinió

En les darreres eleccions a les corts espanyoles un partit, el PP, obtenia la majoria absoluta; pocs dies després, però, es convocava una vaga general contra la seva acció de govern. La reflexió d’avui gira al voltant d’aquest fet i de l’interrogant que planteja: Com és possible que un partit sigui objecte d’una vaga general poc després d’obtenir una majoria absoluta?

El mitjans de comunicació, en el seu paper de modeladors i creadors d’opinió pública, són una peça essencial en qualsevol sistema democràtic i, en aquest sentit, cal analitzar com poden influir aquests mitjans en els resultats d’una campanya electoral.

D’una banda, i com explica Stuart Hall en el seu article al voltant de la codificació i descodificació en el discurs televisiu, cal fer referència al fet que un succés determinat no és pot difondre directament per una mitjà de comunicació, com ara la televisió, sinó que ha d’adquirir un significat, ha de convertir-se en un missatge, la qual cosa només és possible dins de les formes auditives-visuals del llenguatge televisiu. El procés productiu del missatge, com també explica Stuart Hall, està emmarcat per tota mena de significats i idees, entre elles sobre l’audiència o sobre la pròpia institució de comunicació. En altres paraules, no és un procés lliure d’influències i interessos.

D’altra banda, Elisabeth Noelle Neumann va comprovar com determinats professionals dels mitjans, en concret els càmeres, podien incidir positivament o negativament (mitjançant optar per un determinat tipus de pla) en la manera en què un candidat era presentat als espectadors. Cal afegir, però, que els propis polítics són els primers que juguen amb la seva imatge mediàtica.

En aquest punt, Elisabeth Noelle Neumann considera que la percepció que d’un fet (com ara la crisi o l’acció política dels dirigents) tenen els individus és una barreja de la seva percepció directa dels fets i de la percepció que li arriba filtrada pels ulls dels mitjans.

Possiblement, i per concloure, la resposta a l’interrogant plantejat al principi està relacionada amb l’existència, d’una banda, d’un efecte de carro guanyador creat pels mitjans de comunicació i amb l’existència, de l’altra banda, d’un clima de doble opinió (consistent, tal com explica Elisabeth Noelle Neumann, en una discrepància entre les opinions o intencions expressades realment pels individus i l’estimació d’allò que pot pensar la majoria).

Continuem,

Moda: rebuig de l'aillament social

En l’anterior aportació feia referència a com determinades situacions de perill, així com les experiències compartides, podien incrementar la integració de l’opinió pública.

Elisabeth Noelle Neumann fa referència a un factor que, de manera imperceptible i lúdica, contribueix a la integració social de l’individu: la moda.

En la creació i la difusió de la moda els mitjans de comunicació tenen un paper molt rellevant. Allò que surt en la televisió es converteix en referència per sectors determinats de la població (una manera de pentinar-se, de vestir-se, de comportar-se,  etc). En aquest punt, cal no oblidar la funció d’agents de socialització que desenvolupen els mitjans de comunicació, i com la imitació és un dels mecanismes d’aprenentatge utilitzats pels individus.

Els grans pensadors no han passat per alt el paper de la moda. Per a Plató-com explica Elisabeth Noelle Neumann- el pentinat, el calçat, o la roba que utilitza la gent, així com la música, formen part de les lleis no escrites sobre les que es fonamenta un Estat.

Adorno, des d’un altre punt de vista, fa referència als productes estandarditzats de la indústria cultural, com ara la música lleugera, i el seu paper en la substitució de la individualitat del subjecte per una pseudoindividualitat.

Les diferents societats han fet i fan un ús partidari de la moda. Tal i com explica Elisabeth Noelle Neumann, trobem societats que utilitzen la moda per remarcar el model jeràrquic de la seva societat (la diferent posició social dels seus membres), però també trobem societats, com ara la nordamericana, que utilitzen la moda per a fer creure als individus que les diferències no existeixen (un exemple ho tenim en les famoses presentacions de productes que feia un Bill Gates sempre vestit d’esport, molt a la moda, lluny de la imatge d’un alt directiu).

Per a Elisabeth Noelle Neumann, la moda compliria també amb altra funció. La de permetre a l’individu demostrar la seva obediència a la societat. En altres paraules, rebutjar un possible aïllament.

Continuem,

Esperit dels temps i integració de l'opinió pública

Llegia fa uns dies en un diari com per a molta gent la principal preocupació (des d’un punt de vista laboral) ja no és tenir un sou digne sinó, simplement, conservar la feina. Sembla ser, a la vista d’aquesta notícia, que hi ha una certa tendència al conformisme.

Aquest conformisme, en tot cas, és el resultat de la imposició d’un determinat punt de vista (el dels mercats financers i el dels governs que actuen d’acord amb les exigències dels esmentats mercats; en altres paraules: el punt de vista dels poderosos). A aquesta situació de predomini d’una part de la població (per petita que sigui) sobre l’altra, Goethe l’anomena esperit dels temps.

El fet d’acceptar l’esperit dels temps implica, com explica Elisabeth Noelle Neumann, una certa espiral del silenci (la gent opta pel silenci,  es conforma amb les condicions imposades per tal d’evitar l’aïllament , concretat en aquest cas en l’ombra de l’atur). També implica una reflexió al voltant de la funció integradora de l’opinió pública, una funció que ha estat objecte de debat per part de molts científics socials.

Per a un d’aquests científics socials, Werner S. Landecker, podem parlar de quatre classes d’integració (cultural, normativa, funcional, comunicativa). En aquest sentit, Elisabeth Noelle Neumann diu que el seu sisè sentit (el quasiestadístic) que permet registrar l’aprovació o desaprovació d’idees i paraules i evitar així l’aïllament podria ser una manifestació de la integració comunicativa. Cal afegir en aquest punt, que la integració comunicativa fa referència de manera especial a com els subgrups d’una població es protegeixen d’altres subgrups.

Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la integració de la població. De fet, i com explica Mauro Wolf en relació a la indústria cultural, els moderns mass media tendeixen a la integració del seu públic, en especial del públic indiferenciat i difós.

Quins factors poden incrementar la integració de l’opinió pública? Per a Elisabeth Noelle Neumann, les situacions de perill, intern o extern, són causa d’increment del grau d’integració en la mesura que provoquen una reacció exaltada de l’opinió pública. Un exemple ho tenim en la repercussió en l’opinió pública nordamericana de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York.

No cal, però, que hi hagi una situació de perill. Com també explica Elisabeth Noelle Neumann, les experiències compartides també incideixen en la integració de l’opinió pública. L’existència de les seleccions nacionals (amb uns símbols i uns valors) i el seguiment que d’elles fan els mitjans de comunicació són un bon exemple.

Continuem,

Tipologia de masses i opinió pública

Tots, com a individus, formen part en un moment o altre del nostre dia a dia d’una massa. Per aquest motiu, l’estudi del comportament de les masses i de la relació existent o no entre aquest comportament i la formació de l’opinió pública és objecte d’estudi per part dels investigadors socials.

Segons Elisabeth Noelle-Neumann, l’opinió pública resideix en les actituds i en els modes de comportament que reben una forta adhesió en un lloc i una època determinada, per la qual cosa ens trobarem davant d’una manifestació de l’opinió pública sempre que els individus estiguin mancats de la llibertat per parlar o actuar segons les seves inclinacions i hagin de tenir en consideració les opinions del seu medi social per evitar quedar aïllats.

Les nostres actuacions com a individus estan subjectes a l’aprovació o rebuig dels altres; és a dir, al control social. Què passa, però, quan som un entre molts, com ara en un camp de futbol? Com explica Elisabeth Noelle-Neumann, en aquest cas deixem de ser individus singulars sotmesos al control d’altres individus i quedem totalment integrats en la massa. Leopold von Wiese, citat per Elisabeth Noelle-Neumann, defineix aquest fenomen com a konkrete masse, massa concreta, i ho descriu com una massa de persones que durant un breu període de temps emergeixen i actuen com un grup, com si fossin un únic ésser.

Davant d’aquest tipus de massa, el qual implica una certa organització (un exemple ho tenim en els famosos “mosaics” que a vegades es fan en els camps de futbol), hi ha un altre tipus de massa que no respon a aquest esquema. Aquest tipus de massa anomenat per Leopold von Wiese massa abstracta o latent, no respon com ho fa la massa concreta a elements intemporals (com ara el de formar part de l’afició d’un club de futbol o el sentiment de nació) sinó que ho fa davant d’uns fets concrets ( Leopold von Wiese explica l’exemple de com un col·lectiu de persones esclaten violentament davant el pas davant seu d’un autocar ple de persones d’una nacionalitat per la qual tenen un odi acumulat).

Hi ha diferències entre aquestes dues classes de masses. La massa concreta és guiable i més previsible. L’abstracta o latent (també anomenada per Leopold von Wiese “comunitat clandestina”) és imprevisible en els seus canvis d’objectius i no és guiable.

Les diferències principals, però, estan en la por a l’aïllament (present en la massa abstracte o latent; absent en la massa concreta, amb un fort sentiment de grup), així com en el fet que les masses inestables no reflecteixen l’opinió pública.

Silenci de les minories?

El dia 29 de maig de 2012, el 29 M, el de la vaga general, vaig assistir per la tarda a la gran manifestació que va tenir lloc en el centre de Barcelona. Va ser una gran manifestació pacífica on l’ambient festiu i familiar era la tònica general.

Si hem de fer cas, però, d’alguns mitjans de comunicació i, en concret, d’alguns d’estrangers com ara Financial Times, The New Street Journal o The Washington Post per posar uns exemples, la imatge que ens queda d’aquell 29 M està molt lluny d’aquell ambient festiu i familiar a què feia referència abans. La imatge a les portades d’alguns dels diaris citats més amunt d’un mosso protegint la Borsa de Barcelona o la dels aldarulls protagonitzats per una minoria –segons explicaven els mitjans de comunicació- han donat la volta al món.

El gran ressò en els mitjans de comunicació que han tingut els actes d’una minoria és el punt de partida d’aquesta reflexió, sempre sota el prisma de la teoria de l’espiral del silenci de Noelle-Neumann.

Segons Noelle-Neuman, els mitjans de comunicació (ella fa una especial referència a la televisió) tenen un paper molt important en la formació del que anomena silenci de les minories. La fórmula en què es concreta aquest silenci és senzilla, de fet és un peix que es mossega la cua: els mitjans tendeixen a no fer-se ressò de les opinions (o accions) de la minoria amb la qual cosa s’incrementa el seu silenci.

Què fa, en conseqüència, que els mitjans de comunicació, i de manera molt especial la televisió, dediquin tant espai a fets com el del 29 M i similars?

Per respondre a aquesta pregunta cal fer dues consideracions: d’una banda, cal recordar que els mitjans de comunicació no són independents respecte del poder polític i institucions econòmiques, sinó més o menys dependents; d’altra banda, cal considerar que per als mitjans de comunicació és molt important tenir una bona audiència (a més audiència, més anunciants interessats en el mitjà).

I, sens dubte, les imatges en portada com les del Financial Times, són un bon reclam per a l’audiència.

Continuem,

Espiral del silenci: el cas Rasquera

Per a Noelle-Newmann, totes les persones tenim un sisè sentit que ens permet avaluar correctament els canvis (positius, negatius) així com les tendències (auge, crisi d’un tema) de l’opinió pública. Aquest sisè sentit –un sentit de caire estadístic- tindria per finalitat aconseguir que l’individu no ignori les motivacions de l’opinió pública i eviti així el seu aïllament.

Aquest plantejament teòric de Noelle-Neumann el podem aplicar a un tema que ha estat notícia en els darrers dies: el referèndum sobre l’aprovació o no d’una plantació de cànnabis en el municipi de Rasquera. El resultat del referèndum, un ajustat 56% a favor per un 44% ha deixat constància de la forta divisió existent en aquest poble sobre aquesta polèmica qüestió. Això va fer que l’alcalde del poble manifestés la seva preocupació per la divisió que s’havia produït en el poble.

Quina podria ser la principal repercussió d’aquesta divisió? La principal repercussió d’aquesta divisió o polarització de l’opinió pública seria que els individus partidaris d’una de les opcions (el sí) evitessin els de l’altra opció (el no). En aquesta situació, el suposat sisè sentit de Noelle-Neumann seria difícil que funciones, i el resultat no seria un altre que el desconeixement d’una part de la població d’allò que opina l’altra part en relació a altres temes.

A aquest desconeixement, Noelle-Newman l’anomena ignorància pluralista (pluralistic ignorance) i implica un fraccionament encara més gran de l’opinió pública.

Continuem,

Benvinguts, benvingudes!

Aquest blog vol ser un espai de reflexió al voltant d’un concepte clau en el nostre temps, l’opinió publica, i d’una de les teories articulades al seu voltant: l’espiral del silenci d’Elisabeth Noelle-Neumann.

L’origen del concepte d’opinió pública és molt remot. Ja pels anys 50 a.C, Ciceró en una carta enviada a Àtic es disculpava –com explica Noelle-Neumann- per una errada que havia comès per haver-se deixat portar per la publicam opinionem. 

La tesi central de la teoria de l’espiral del silenci fa referència a com la percepció que un individu té de l’opinió pública pot condicionar la seva voluntat (per la por a l'aïllament).

El vídeo que podeu trobar en aquest enllaç és un bon exemple.

http://www.youtube.com/watch?v=RSj8IDo79bY

Continuem